dimecres, 29 de març de 2017

Què és públic i què és privat?


Sant Tornem-hi.  L’aprovació de la memòria preliminar de l’avantprojecte de llei de formes de gestió de l’assistència sanitària finançada amb fons públics, a càrrec del SCS, ha tornat a posar sobre el tapet el debat sobre el que s’ha de considerar públic. Els ha faltat temps a alguns per titllar de privatitzadora aquesta llei.
Per centrar la qüestió en el debat públic-privat cal recordar  que el dret administratiu des de sempre ha ofert a les administracions públiques un conjunt de fórmules de gestió –directa, indirecta i conjunta- entre les que poder escollir amb discrecionalitat la que consideren més adient en funció del tipus de servei que s’ha de prestar a la ciutadania.
Definir el que és i el que no és públic ha de partir de l’anàlisi de la pròpia naturalesa del servei, de la seva regulació i planificació i del seu finançament i no des de quina estructura (administrativa) i quin és el tipus de personal (funcionari/estatutari) que el presta : Un servei públic com el de salut, regulat i planificat per l’administració pública competent que és la que fixa la cartera de serveis i actua com a garant dels drets dels ciutadans i de la qualitat del servei prestat, i finançada amb fons públics, és públic pels quatre costats es miri com es miri amb independència de quina sigui la seva forma de provisió.
Un exemple paradigmàtic és l’Hospital de Sant Joan de Déu. Qui  pot posar en dubte que aquest hospital és un, per no dir el, centre pediàtric de referència del Sistema Nacional de Salut? I tant mateix  és un centre que pertany a una Orde religiosa i, per tant, de titularitat privada. No és més pública ni de major qualitat l’atenció que es presta als ciutadans al Servei de Pediatria de l’Hospital de la Vall d’Hebron amb personal estatutari que la que es presta al de  Sant Joan de Déu amb personal laboral. Així doncs la naturalesa de l’entitat proveïdora del servei no és, en absolut, definidora de la naturalesa del servei que es presta.
La presència de formes de gestió privades no posa en si mateixa en risc la naturalesa pública del servei sanitari ni desnaturalitza la seva essència (Tribunal Constitucional dixit).
La confusió entre formes de gestió públiques i privades i servei públic ens pot fer perdre de vista que des de lo essencialment públic es poden fer veritables atacs als drets dels ciutadans concernents a la seva salut. Un exemple el vam patir amb la reforma estructural del sistema sanitari públic aprovada pel govern del PP l’any 2012 que va suposar un gir en l’anterior política de progressiva universalització de l’assistència sanitària gratuïta o bonificada que havia començat amb la creació del Sistema Nacional de Salut l’any 1986 amb la promulgació de la Llei General de Sanitat.
Ara tenim al conjunt de l’Estat espanyol un Sistema Nacional de Salut amb una atenció proveïda molt majoritàriament des de les pròpies estructures administratives dels serveis autonòmics de salut (antics INSALUD’s territorials reconvertits) i prestada per personal estatutari (funcionaris públics)  però amb una disminució de les prestacions, amb més copagaments i havent patit una inflexió en la tendència a la universalitat. Aquí està el quid dels problemes del sistema sanitari públic i no en quina és la naturalesa de tal o qual entitat proveïdora, debat estèril on els hagi i més encara  a Catalunya on el paper de les entitats privades, amb i sense afany de lucre, en la provisió de serveis de salut ha estat del tot transcendental.

Barcelona 13 de març de 2017

Francesc José  María. Secretari del CERCLE DE SALUT.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu Comentari