Sant Tornem-hi. L’aprovació de la memòria preliminar de
l’avantprojecte de llei de formes de gestió de l’assistència sanitària
finançada amb fons públics, a càrrec del SCS, ha tornat a posar sobre el tapet
el debat sobre el que s’ha de considerar públic. Els ha faltat temps a alguns
per titllar de privatitzadora aquesta llei.
Per centrar la
qüestió en el debat públic-privat cal recordar
que el dret administratiu des de sempre ha ofert a les administracions
públiques un conjunt de fórmules de gestió –directa, indirecta i conjunta-
entre les que poder escollir amb discrecionalitat la que consideren més adient
en funció del tipus de servei que s’ha de prestar a la ciutadania.
Definir el que és i
el que no és públic ha de partir de l’anàlisi de la pròpia naturalesa del
servei, de la seva regulació i planificació i del seu finançament i no des de
quina estructura (administrativa) i quin és el tipus de personal
(funcionari/estatutari) que el presta : Un
servei públic com el de salut, regulat i planificat per l’administració pública
competent que és la que fixa la cartera de serveis i actua com a garant dels
drets dels ciutadans i de la qualitat del servei prestat, i finançada amb fons
públics, és públic pels quatre costats es miri com es miri amb independència de
quina sigui la seva forma de provisió.
Un exemple paradigmàtic
és l’Hospital de Sant Joan de Déu. Qui
pot posar en dubte que aquest hospital és un, per no dir el, centre pediàtric
de referència del Sistema Nacional de Salut? I tant mateix és un centre que pertany a una Orde religiosa
i, per tant, de titularitat privada. No és més pública ni de major qualitat
l’atenció que es presta als ciutadans al Servei de Pediatria de l’Hospital de
la Vall d’Hebron amb personal estatutari que la que es presta al de Sant Joan de Déu amb personal laboral. Així
doncs la naturalesa de l’entitat proveïdora del servei no és, en absolut,
definidora de la naturalesa del servei que es presta.
La presència de formes de gestió privades no posa en
si mateixa en risc la naturalesa pública del servei sanitari ni desnaturalitza
la seva essència (Tribunal Constitucional dixit).
La confusió entre
formes de gestió públiques i privades i servei públic ens pot fer perdre de
vista que des de lo essencialment públic es poden fer veritables atacs als
drets dels ciutadans concernents a la seva salut. Un exemple el vam patir amb
la reforma estructural del sistema sanitari públic aprovada pel govern del PP
l’any 2012 que va suposar un gir en l’anterior política de progressiva
universalització de l’assistència sanitària gratuïta o bonificada que havia
començat amb la creació del Sistema Nacional de Salut l’any 1986 amb la
promulgació de la Llei General de Sanitat.
Ara tenim al
conjunt de l’Estat espanyol un Sistema Nacional de Salut amb una atenció
proveïda molt majoritàriament des de les pròpies estructures administratives
dels serveis autonòmics de salut (antics INSALUD’s territorials reconvertits) i
prestada per personal estatutari (funcionaris públics) però amb una disminució de les prestacions,
amb més copagaments i havent patit una inflexió en la tendència a la
universalitat. Aquí està el quid dels
problemes del sistema sanitari públic i no en quina és la naturalesa de tal o
qual entitat proveïdora, debat estèril on els hagi i més encara a Catalunya on el paper de les entitats privades,
amb i sense afany de lucre, en la provisió de serveis de salut ha estat del tot
transcendental.
Barcelona 13 de
març de 2017
Francesc José
María. Secretari del CERCLE DE SALUT.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu Comentari