La prescripció infermera de medicaments i productes de
salut ha sigut i continua sent tema de debat entre diferents col·lectius
polítics i professionals, tant a nivell local com en l'àmbit internacional. És
evident que no podem obviar el fet que la prescripció infermera ha estat el
resultat de l'avenç de molts sistemes sanitaris per tal de donar una resposta
eficient als canvis de la societat. La constant demanda de recursos va estretament
lligada a la modernització de les professions i la necessitat de trobar
solucions innovadores com és l'expansió dels dominis professionals. Optimitzar
l'abast de la pràctica professional per permetre un aprofitament hàbil dels
recursos humans en tot el seu potencial farà, en última instància, que el futur
sistema sanitari pugui satisfer millor les necessitats de la població.
Tot i l´abundant evidència de l´eficàcia i seguretat de
la prescripció infermera de medicaments, com el vestit nou de l´emperador, referint-se
a una veritat òbvia negada per molts, el seu desenvolupament i posada en
pràctica ha presentat històricament importants desafiaments. Després de cinc
anys com a infermera prescriptora autònoma al Regne Unit puc dir que la meva
experiència no ha pogut ser més enriquidora, tant des del punt de vista de
desenvolupament professional com en els resultats obtinguts amb els pacients i l’equip
integrat al qual pertanyia. En aquest equip, vull destacar la figura del
facultatiu, el qual em va empènyer i tutoritzar en aquesta nova etapa en la prescripció
de medicaments. Això sí, l'expansió de la prescripció ha d’anar estretament
lligada i desenvolupada amb els nous reptes de responsabilitat legal, laboral,
professional, ètica i moral de la professió, amb totes les seves corresponents
característiques.
La modernització
de les carreres professionals sanitàries o “agenda for change” al Regne Unit va permetre a molts professionals
sanitaris avançar i desenvolupar-se professionalment. Al país anglosaxó es van
fomentar dues formes principals de prescripció de medicaments per professionals
de la salut no-facultatiu.
La primera, la prescripció autònoma, on les infermeres, generalment
però no de manera sobirana, posseeixen un nivell sènior, de pràctica avançada o
d’infermera consultora, nivells que reflecteixen el grau acadèmic i l'expertesa
adient per poder assolir les competències necessàries per explorar, valorar,
interpretar, diagnosticar i monitoritzar una persona amb determinades
característiques dintre d’un àmbit de salut específic.
Un dels problemes de les carreres professionals actuals
en el nostre entorn és la manca de lligam amb les posicions de treball, és a dir,
diferents llocs de treball haurien d’estar definits per nivells i perfils
professionals específics. Per tant, no tots el professionals d’infermeria poden
prescriure tot tipus de medicaments o tots els productes sanitaris, només
aquells que ocupin determinats llocs de treball definits com a posicions per a prescriptors
autònoms.
Això, no només ve determinat per la modernització i
professionalització de les professions sinó també per pal·liar la despesa
incontrolada de l'assignació pressupostària de la medicació. Com es controla
això? Al Regne Unit, només pots formar-te com infermera prescriptora autònoma si
tens un lloc de treball que t’ho permeti. Les universitats, a més a més de
demanar requisits com anys d’experiència i altres estudis acadèmics,
generalment, també demanen el consentiment de la institució on treballes. Sense
el consentiment del lloc de treball que avali un pressupost de prescripció, la
formació seria irrellevant i no es complirien els criteris. Aquesta és la responsabilitat laboral que les
institucions han d’assumir al definir els llocs de treball i especificar les
persones que compleixin uns requisits mínims per cada tipus de prescripció, així
com les competències en exploració física, gestió de casos específics, formació
farmacològica i aspectes pràctics de la prescripció clínica.
El segon tipus de prescripció de medicaments és el cas de
la prescripció de les infermeres d'atenció primària. Aquest tipus de
prescripció està molt ben diferenciat de la prescripció autònoma de les
infermeres de pràctica avançada o “nurse
practitioners”. Les infermeres col·legiades que s’han graduat amb una
menció de grau en atenció comunitària (no és una especialització, només una
menció del grau d’infermeria) i que treballen a un centre de salut on hi hagi
la necessitat d’aquests serveis poden accedir a una formació específica en
prescripció comunitària que les faculta a prescriure sota un ventall d'accessoris
sanitaris i medicacions molt concretes, especificats a un formulari de
medicacions nacional per infermeres d’atenció primària, el qual està restringit
per quantitat. Aquesta restricció al formulari ve donada per la estandardització
i especificació d´accessoris sanitaris, productes farmacèutics, una llista
general d´apòsits i només tretze medicaments.
La formació per la prescripció comunitària no és més que un curs per millorar
la pràctica a través d'una qualificació per fomentar la prescripció segura,
responsable i cost-efectiva dirigida a la gestió de pacients en atenció
primària. A més a més diferencia les infermeres graduades que volen
desenvolupar les seves competències en l´àmbit de la prescripció i que estan
recolzades per la seva institució, en termes de formació contínua i pressupost
prescriptor.
Les infermeres d´atenció primària sense formació
específica en prescripció, també poden subministrar medicaments sense prèvia
indicació mèdica mitjançant els protocols de grups de pacients o “patient group directions” (PGDs) els
quals són protocols normalitzats per grups de pacients que només permeten a les
infermeres o altres professionals de la salut subministrar i administrar
medicaments específics dins d’uns termes estrictes d'un protocol per defecte,
com per exemple les vacunes, els anticonceptius i/o els antihistamínics. També
al nostre entorn, alguns centres d’atenció primària van tenir l’oportunitat d’utilitzar
la prescripció infermera de medicaments en els processos de Gestió de la Demanda Aguda seguint
determinats protocols sanitaris.
Totes dues prescripcions principals estan regulades per
comissions externes de qualitat que regulen les cures i tractaments segurs per
evitar que les persones rebin atenció i tractament de risc i prevenir danys
evitables. Les infermeres de pràctica avançada (infermeres clíniques
especialistes, “nurse practitioners”,
llevadores i infermeres anestesistes) poden accedir a una formació més
especialitzada en prescripció autònoma i/o suplementària mitjançant la
realització d’un programa de màster universitari específic amb formació
farmacològica extensa i avaluació física, presa de decisions, i aptituds de
diagnòstic clínic. Els requisits per entrar al programa de màster poden variar
entre universitats però solen ser l’acreditació de tres anys d'experiència
laboral en un àmbit específic, la necessitat identificada de prescripció dins d'un
camp determinat de la pràctica clínica, el suport de l'organització on es
treballa, un metge designat disposat a actuar com un facilitador/tutor clínic
que avaluï les competències de prescripció assolides i treballar en una àrea on
la prescripció millorarà el servei al pacient.
El model internacional de la prescripció de medicaments
per professionals no facultatius varia entre països però la majoria tenen una
visió comú de futur, la de garantir l´aprofitament dels recursos amb la major
qualitat i seguretat assistencial possible. És per això que a l´àmbit
internacional les parts interessades van pensar que seria beneficiós per a les
infermeres participar a les pràctiques tutelades de nous prescriptors, encara
que els propis facultatius van continuar participant quan era necessari,
tutoritzant noves infermeres prescriptores, especialment a l´etapa
d´implementació de nous models d’atenció sanitària.
A més a més, és fonamental que els col·legis
professionals especifiquin la jurisdicció
i la responsabilitat professional,
així com, estableixin les normes de competència i estàndards professionals per a
les noves infermeres prescriptores en els diferents nivells de prescripció. Aquests
estàndards han de guiar els professionals d´infermeria tot referint-se a les
polítiques locals i nacionals de gestió de medicaments actuals, la legislació, les
normes de competència, l'educació i la formació necessària. Tampoc ens hem
d´oblidar els estàndards de la pràctica com per exemple la responsabilitat,
consentiment, manteniment de registres, necessitat de prescripció i
l´avaluació. Alhora s´hauria de fomentar un registre especial d'infermeres
col·legiades com a prescriptores, tant a la prescripció comunitària com a
l’autònoma que les pugui identificar i salvaguardar, pot ser amb un tipus
d'assegurança concreta orientada a la gestió i prescripció de medicaments. La
formació contínua i l'acreditació com a infermera prescriptora també és un punt
a establir per part dels col·legis professionals mitjançant la creació de nous
codis de conducta professional que reflecteixin les normes de formació contínua
i les necessitats de validació si així fora necessari.
Amb més de vint
anys d'història en prescripció infermera a l’àmbit internacional, hi ha
països que han sabut veure el nou vestit de l’emperador i evidenciar el que és
obvi, la necessitat constant de nous recursos. El reconeixement professional i
legal ha sabut caminar a la mateixa velocitat que les necessitats socials. La
visió de futur i les orientacions globals estratègiques per enfortir la
professió infermera no és més que l'oportunitat del sistema sanitari de
millorar en l’atenció al pacient amb noves estructures i noves oportunitats per
a tots els professionals en general.
Sonia Sevilla
Membre del Cercle de Salut
Membre del Cercle de Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu Comentari