dimecres, 14 de juny de 2017

LA PRESCRIPCIÓ INFERMERA, EL VESTIT NOU DE L´EMPERADOR

La prescripció infermera de medicaments i productes de salut ha sigut i continua sent tema de debat entre diferents col·lectius polítics i professionals, tant a nivell local com en l'àmbit internacional. És evident que no podem obviar el fet que la prescripció infermera ha estat el resultat de l'avenç de molts sistemes sanitaris per tal de donar una resposta eficient als canvis de la societat. La constant demanda de recursos va estretament lligada a la modernització de les professions i la necessitat de trobar solucions innovadores com és l'expansió dels dominis professionals. Optimitzar l'abast de la pràctica professional per permetre un aprofitament hàbil dels recursos humans en tot el seu potencial farà, en última instància, que el futur sistema sanitari pugui satisfer millor les necessitats de la població.

Tot i l´abundant evidència de l´eficàcia i seguretat de la prescripció infermera de medicaments, com el vestit nou de l´emperador, referint-se a una veritat òbvia negada per molts, el seu desenvolupament i posada en pràctica ha presentat històricament importants desafiaments. Després de cinc anys com a infermera prescriptora autònoma al Regne Unit puc dir que la meva experiència no ha pogut ser més enriquidora, tant des del punt de vista de desenvolupament professional com en els resultats obtinguts amb els pacients i l’equip integrat al qual pertanyia. En aquest equip, vull destacar la figura del facultatiu, el qual em va empènyer i tutoritzar en aquesta nova etapa en la prescripció de medicaments. Això sí, l'expansió de la prescripció ha d’anar estretament lligada i desenvolupada amb els nous reptes de responsabilitat legal, laboral, professional, ètica i moral de la professió, amb totes les seves corresponents característiques.

La modernització de les carreres professionals sanitàries o “agenda for change” al Regne Unit va permetre a molts professionals sanitaris avançar i desenvolupar-se professionalment. Al país anglosaxó es van fomentar dues formes principals de prescripció de medicaments per professionals de la salut no-facultatiu.

La primera, la prescripció autònoma, on les infermeres, generalment però no de manera sobirana, posseeixen un nivell sènior, de pràctica avançada o d’infermera consultora, nivells que reflecteixen el grau acadèmic i l'expertesa adient per poder assolir les competències necessàries per explorar, valorar, interpretar, diagnosticar i monitoritzar una persona amb determinades característiques dintre d’un àmbit de salut específic.

Un dels problemes de les carreres professionals actuals en el nostre entorn és la manca de lligam amb les posicions de treball, és a dir, diferents llocs de treball haurien d’estar definits per nivells i perfils professionals específics. Per tant, no tots el professionals d’infermeria poden prescriure tot tipus de medicaments o tots els productes sanitaris, només aquells que ocupin determinats llocs de treball definits com a posicions per a prescriptors autònoms.

Això, no només ve determinat per la modernització i professionalització de les professions sinó també per pal·liar la despesa incontrolada de l'assignació pressupostària de la medicació. Com es controla això? Al Regne Unit, només pots formar-te com infermera prescriptora autònoma si tens un lloc de treball que t’ho permeti. Les universitats, a més a més de demanar requisits com anys d’experiència i altres estudis acadèmics, generalment, també demanen el consentiment de la institució on treballes. Sense el consentiment del lloc de treball que avali un pressupost de prescripció, la formació seria irrellevant i no es complirien els criteris. Aquesta és la responsabilitat laboral que les institucions han d’assumir al definir els llocs de treball i especificar les persones que compleixin uns requisits mínims per cada tipus de prescripció, així com les competències en exploració física, gestió de casos específics, formació farmacològica i aspectes pràctics de la prescripció clínica.

El segon tipus de prescripció de medicaments és el cas de la prescripció de les infermeres d'atenció primària. Aquest tipus de prescripció està molt ben diferenciat de la prescripció autònoma de les infermeres de pràctica avançada o “nurse practitioners”. Les infermeres col·legiades que s’han graduat amb una menció de grau en atenció comunitària (no és una especialització, només una menció del grau d’infermeria) i que treballen a un centre de salut on hi hagi la necessitat d’aquests serveis poden accedir a una formació específica en prescripció comunitària que les faculta a prescriure sota un ventall d'accessoris sanitaris i medicacions molt concretes, especificats a un formulari de medicacions nacional per infermeres d’atenció primària, el qual està restringit per quantitat. Aquesta restricció al formulari ve donada per la estandardització i especificació d´accessoris sanitaris, productes farmacèutics, una llista general d´apòsits i només tretze medicaments. La formació per la prescripció comunitària no és més que un curs per millorar la pràctica a través d'una qualificació per fomentar la prescripció segura, responsable i cost-efectiva dirigida a la gestió de pacients en atenció primària. A més a més diferencia les infermeres graduades que volen desenvolupar les seves competències en l´àmbit de la prescripció i que estan recolzades per la seva institució, en termes de formació contínua i pressupost prescriptor.
Les infermeres d´atenció primària sense formació específica en prescripció, també poden subministrar medicaments sense prèvia indicació mèdica mitjançant els protocols de grups de pacients o “patient group directions” (PGDs) els quals són protocols normalitzats per grups de pacients que només permeten a les infermeres o altres professionals de la salut subministrar i administrar medicaments específics dins d’uns termes estrictes d'un protocol per defecte, com per exemple les vacunes, els anticonceptius i/o els antihistamínics. També al nostre entorn, alguns centres d’atenció primària van tenir l’oportunitat d’utilitzar la prescripció infermera de medicaments en els processos de Gestió de la Demanda Aguda seguint determinats protocols sanitaris. 

Totes dues prescripcions principals estan regulades per comissions externes de qualitat que regulen les cures i tractaments segurs per evitar que les persones rebin atenció i tractament de risc i prevenir danys evitables. Les infermeres de pràctica avançada (infermeres clíniques especialistes, “nurse practitioners”, llevadores i infermeres anestesistes) poden accedir a una formació més especialitzada en prescripció autònoma i/o suplementària mitjançant la realització d’un programa de màster universitari específic amb formació farmacològica extensa i avaluació física, presa de decisions, i aptituds de diagnòstic clínic. Els requisits per entrar al programa de màster poden variar entre universitats però solen ser l’acreditació de tres anys d'experiència laboral en un àmbit específic, la necessitat identificada de prescripció dins d'un camp determinat de la pràctica clínica, el suport de l'organització on es treballa, un metge designat disposat a actuar com un facilitador/tutor clínic que avaluï les competències de prescripció assolides i treballar en una àrea on la prescripció millorarà el servei al pacient.

El model internacional de la prescripció de medicaments per professionals no facultatius varia entre països però la majoria tenen una visió comú de futur, la de garantir l´aprofitament dels recursos amb la major qualitat i seguretat assistencial possible. És per això que a l´àmbit internacional les parts interessades van pensar que seria beneficiós per a les infermeres participar a les pràctiques tutelades de nous prescriptors, encara que els propis facultatius van continuar participant quan era necessari, tutoritzant noves infermeres prescriptores, especialment a l´etapa d´implementació de nous models d’atenció sanitària.
A més a més, és fonamental que els col·legis professionals especifiquin la jurisdicció i la responsabilitat professional, així com, estableixin les normes de competència i estàndards professionals per a les noves infermeres prescriptores en els diferents nivells de prescripció. Aquests estàndards han de guiar els professionals d´infermeria tot referint-se a les polítiques locals i nacionals de gestió de medicaments actuals, la legislació, les normes de competència, l'educació i la formació necessària. Tampoc ens hem d´oblidar els estàndards de la pràctica com per exemple la responsabilitat, consentiment, manteniment de registres, necessitat de prescripció i l´avaluació. Alhora s´hauria de fomentar un registre especial d'infermeres col·legiades com a prescriptores, tant a la prescripció comunitària com a l’autònoma que les pugui identificar i salvaguardar, pot ser amb un tipus d'assegurança concreta orientada a la gestió i prescripció de medicaments. La formació contínua i l'acreditació com a infermera prescriptora també és un punt a establir per part dels col·legis professionals mitjançant la creació de nous codis de conducta professional que reflecteixin les normes de formació contínua i les necessitats de validació si així fora necessari.

Amb més de vint anys d'història en prescripció infermera a l’àmbit internacional, hi ha països que han sabut veure el nou vestit de l’emperador i evidenciar el que és obvi, la necessitat constant de nous recursos. El reconeixement professional i legal ha sabut caminar a la mateixa velocitat que les necessitats socials. La visió de futur i les orientacions globals estratègiques per enfortir la professió infermera no és més que l'oportunitat del sistema sanitari de millorar en l’atenció al pacient amb noves estructures i noves oportunitats per a tots els professionals en general.

Sonia Sevilla
Membre del Cercle de Salut

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu Comentari